dimarts, 2 de març del 2010

El repartidor

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
“Per cada iogurt venut guanyes una comissió de 0,3 pessetes, però els caducats resten”. Semblaven xifres irrisòries, però si sabies esprémer una bona ruta podies treure't un sobresou impressionant. I el salari no era pas petit. Per això la feina de repartidor de iogurts era una de les més cobejades per a un universitari que volgués aprofitar l'estiu per fer guardiola. A mi m'havia enxufat un amic del pare que tenia un supermercat. Guanyaria tres vegades més que els meus amics.
En Mingo, el rei dels venedors, em va ensenyar els rudiments de l'ofici i els secrets de la conducció del camió frigorífic. Al seu costat vaig familiaritzar-me amb la ruta: Torrent, Pals, Regencós, Begur, Aiguablava, Tamariu, Llafranc, Calella de Palafrugell... De seguida vaig comprendre que no seria gens fàcil. Més enllà de llevar-se a les cinc del matí, carregar i descarregar o repassar les comandes, calia saber els horaris i costums dels establiments, el tarannà dels propietaris. Les botiguetes de poble feien la seva comanda, però els grans supermercats tenien enormes neveres-expositors que depenien exclusivament de nosaltres. Calia vetllar perquè no faltés producte, procurar que fes goig, que no caduqués. I això que cada dues o tres setmanes apareixien noves referències: canvis de sabors, versions ligth, amb sucre, amb trossos de fruita, amb bífidus o qualsevol altre invent convenientment publicitat a la televisió.
En Mingo hauria rebut el títol d'empleat del mes una vegada darrere l'altra a l'Ikea o al McDonald's. Les seves xifres de vendes marcaven rècords. Era capaç d'agafar una ruta en bancarrota i en poques setmanes fer saltar la banca. Havia nascut per vendre. Tenia nas i aprofitava les oportunitats. Tot i les enormes vendes, que suposaven risc de retorns, els seus iogurts caducats (la demostració d'un venedor pulcre) sempre cabien en una caixa. Era un malabarista: treia d'un establiment els productes que cremaven (a punt de caducar) i els portava als súpers on es vendrien de pressa. Entrava a les botigues com si fos el rei del mambo, llançant floretes a la mestressa i a les clientes. La seva aparició trencava la monotonia dels establiments més rònecs. Li agradaven els supermercats dels càmpings. “Un càmping és com una dona guapa, mai no te'n pots acabar de refiar”, em deia enigmàticament. Fins i tot quan anàvem amb foc al cul, s'entretenia a parlar amb els campistes i els preguntava pel temps i altres foteses. Jo menyspreava aquestes manifestacions expansives del seu caràcter. Em treia de polleguera que pogués anar tan de pressa sense córrer, sense suar, sense posar-se mai nerviós.
El meu primer dia sol vaig trigar tres hores més a completar la ruta. Jo no tenia prou caràcter per entrar a les botigues fent el fatxenda i esperava el meu torn. La suma de petits retards resultava fatal. Havia d'aturar-me a fer un menú i acabar a la tarda. Els nervis se'm menjaven. Pitjava l'accelerador a fons. Omplia els albarans massa de pressa i l'endemà hi detectaven errors. Malgrat tot, les meves xifres van anar pujant i vaig guanyar confiança.
El càmping de luxe de Pals, sempre desolat, era ple fins a la bandera al pic de l'estiu. Vaig trobar-me la nevera neta. Els clients em prenien els iogurts del carretó. Era la meva oportunitat. Vaig carregar-lo de iogurts com si s'acostés la fi del món. Si hagués perdut el temps xerrant amb els campistes hagués sabut que aquell cap de setmana fulgurant marcava allà la davallada de l'estiu. També va marcar la meva. Durant setmanes, vaig anar tornant caixes i caixes de caducats. Mentre les descarregava, els veterans reien per sota el nas: “Caram, universitari, sembla que aquest mes se t'ha fet curt!”

Gilda i el coix

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Al meu barri, als anys cinquanta, hi corrien un borni, un manc i un coix que buscaven brega. Tots tres eren feixistes declarats i envoltaven la seva minusvalidesa d'una aurèola de misteri i d'heroisme. El primer, sense ofici conegut des que havia deixat l'escola, es guanyava les garrofes com a fanfarró d'una rònega casa de barrets del carrer de La Barca. Tenia la gens envejable tasca de fer guillar els borratxos i els busca-raons. Més d'un cop, alertat pels crits d'alguna pupil·la, havia de pujar esperitat a les habitacions per aplacar a garrotades la passió d'algun sàdic. L'ull a la funerala li donava un aspecte rude i inquietant que dissuadia els pinxos més bregats. Li havien buidat de petit amb un perdigó llançat amb tirador durant una baralla entre vailets. El segon, el manc, era fill d'una família murciana i havia perdut el braç en una explosió accidental a prop del castell de Montjuïc quan jugava amb una granada de la Guerra Civil. Es dedicava a la venda de números de les rifes; les oficials i, sobretot, les clandestines, que tenien com a premi la meuca més sol·licitada del Salon Rosa.
Per aquells anys, el coix encara no era coix, encara no tenia aquell caminar convuls tan característic, amb la cama dreta disparada endavant amb retard en combinació amb un cop de cap endarrere, com si estirés un fil imaginari que propulsés l'extremitat. Llavors era, senzillament, l'Osborne, el fill de l'estanquera. El seu pare havia mort al front, lluitant amb els nacionals, i mare i fill havien travessat mitja Espanya fins a establir-se a Girona el febrer del 39. Formaven part de la trepa de pixatinters i aprofitats que seguien com voltors l'avenç triomfal de les tropes de Franco per recollir-ne les engrunes. La majoria només aspiraven veure acomplerta la seva sang de venjança i de col·locacions.
Aquell tercet estrafolari es posava les camises blaves quan es feia de nit i executava “encàrrecs” poc decorosos dels falangistes. Jo me'ls havia trobat més d'un cop en carrerons solitaris i no s'havien estat de recordar el passat roig del pare i l'exili de l'avi. Però mai no havien gosat humiliar-me com havien fet amb altres companys de classe.
L'Osborne va fer córrer que s'havia fet mal a la cama mentre perseguia maquis per les Gavarres. Però jo sé que Rita Hayworth (Gilda, si ho preferiu) és l'única culpable.
Recordo l'estat d'excitació de l'Osborne el 4 de febrer del 1948. El diari Los Sitios relatava els actes commemoratius del 9è aniversari de l'alliberament de Girona per part del gloriós exèrcit nacional a la mateixa pàgina de l'anunci de l'estrena de Gilda, la pel·lícula obscena, immoral, pornogràfica. L'Acció Catòlica va publicar una nota del Bisbe que reclamava als empresaris evitar la projecció i als fidels, abstenir-se de veure-la. Va tenir l'efecte contrari.
Pels més integristes, aquella projecció era tota una provocació. Calia impedir-la. Van empastifar la ciutat de cartells i acovardien la gent que feia cua al Teatre Ultónia i al Cine Orient, però no se'n sortien. Resultava xocant que aquella colla de pinxos del barri xino s'erigís en garant de la moral pública.
El dissabte a la nit, el tercet volia boicotejar la funció de l'Orient en el moment culminant, just quan Gilda es desenfunda sensualment el guant i convida els espectadors a despullar-la. L'Osborne, ajudat pel borni i el manc, es va enfilar dificultosament al pal elèctric de la cantonada. Va perdre l'equilibri en el moment que concentrava totes les seves forces en tallar el cable amb unes enormes tenalles. El cruixit del seu fèmur devia coincidir amb la bofetada que Glenn Ford li etziva a l'escandalosa Gilda.

El gos malalt

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Una setmana després de comprar un preciós cadell de pequinès a la botiga d'animals (adquisició a la qual m'havia resistit durant anys perquè no sóc gens partidari de tenir bèsties recloses en un pis) ens vam adonar que començava a deixar caure una parpella. Era un detall que va contrariar una mica les nenes, acostumades a la bella perfecció dels seus peluixos. Aquell ull mig tancat, en el qual tothom es fixava, els trencava una mica l'encís d'exhibir-lo pel barri. La filla de la veïna del quart els havia dit que en Nobita (no havia servit de res explicar-los que el gos era d'origen xinès i no japonès, com el personatge de Doraemon) era un gos esguerrat. Jo i la meva dona, com uns pares modèlics i políticament correctes, vam aprofitar per fer pedagogia i explicar a les nenes que un animal és un ésser viu al qual cal cuidar, alimentar i guarir quan es posa malalt, ben diferent d'un ésser inanimat, que mai no té problemes ni necessitats.
D'amagat de les nenes, i segurament contradient el discurs oficial, vaig trucar a la botiga d'animals per tal de considerar un possible canvi. No podia evitar sentir-me com un client estafat al quan han encolomat un article amb tara. Em va ofendre que, oblidant tota l'amabilitat que m'havien prodigat durant la compra, l'amo de la botiga em repliqués amb els arguments que jo havia utilitzat amb les nenes. Em va etzibar que ell no era veterinari i que els animals es posaven malalts perquè no tenien pas garantia com les rentadores. Insinuant deixadesa per part nostra, va afegir que ignorava quin tracte rebia cada gos un cop sortia de la botiga. Només havien passat sis dies des de la compra. La conversa es va tornar molt agra i va acabar abruptament.
Després de comprovar que l'ull d'en Nobita adquiria un aspecte lleganyós, un veterinari va diagnosticar una conjuntivitis. Les nenes s'ocupaven amorosament de netejar-li l'ull amb una gasa impregnada de camamilla i posar-li després una gota de col·liri. S'havien adaptat molt bé al nou rol d'infermeres. Ja no podríem canviar-lo: la malaltia d'en Nobita era nostra.
El gos no va millorar i el mal va saltar a l'altre ull. Va començar a perdre vitalitat i a fer-se el desmenjat. Vam tornar al veterinari, que ara va diagnosticar un vaga infecció i li va receptar antibiòtic. La mirada del veterinari, que no va gosar parlar clar davant de les nenes, em va fer témer el pitjor. Les atencions a l'animal serien educatives, sempre que no acabés morint. Eren massa petites per veure morir un cadell a les poques setmanes de dur-lo a casa. Altra cosa seria un animal que hagués envellit amb nosaltres. No entendrien aquesta crueltat. Això no era llei de vida. Els suposaria un trauma.
En Nobita ja ni tan sols volia sortir a passejar. S'arraulia al seu coixí, fet una boleta de pèl tremolosa. La nit que ens va despertar (no pas a les nenes) amb els seus xerics, vam decidir que calia prendre una dolorosa determinació. Abans que les nenes es despertessin, sempre amb la renovada il·lusió de veure'l recuperat, el vaig dur a la clínica veterinària. Quan les nenes van veure buit el racó del gos, van quedar desconcertades. Els vaig dir que l'havíem ingressat per veure si podien curar-lo, però em suplicaven d'anar-lo a veure de seguida. Tard o d'hora els hauria d'explicar la veritat. Havien sentit a parlar d'eutanàsia i intuïen el seu significat. Insistien a saber si l'havien matat. Ja tenia la frase preparada.
-Li han posat una injecció perquè no tenia cura i s'ha mort sense patir gens, enmig d'un somni molt dolç.
Van trigar molt de temps a perdonar-me i a entendre que no me les podia endur a contemplar la mort d'en Nobita.

La francesa

Gerard Bagué
Jordi Vergés
La teva vida s'ha trenat amb petits atzars que, subtilment, n'han orientat el rumb; detalls aparentment anodins que han comportat canvis fonamentals, eteris aleteigs de papallones llunyanes que han desencadenat tempestes íntimes. Si la nota de tall a la selectivitat hagués estat mig punt més amunt series enginyer. Si la Bibiana no hagués entrat al bar amb aquella coqueta gorra vermella, no t'hi hauries fixat, ni avui seríeu casats. Si la teva germana no s'hagués distret al volant, qui sap si posant un cd o espantant un abellot, no hauria xocat contra aquell maleït roure. De vegades l'atzar també fa que el camí segur i previsible que segueixes avui s'encreui amb una drecera desdibuixada del teu passat. Sàpigues que és perillós desviar-se a tafanejar, orientar les passes cap a les males herbes del corriol abandonat, atret per la curiositat del que hagués pogut ser i no ha estat.
La drecera oblidada del teu passat es diu Pauline, com l'heroïna d'una pel·lícula d'Eric Rohmer. Era preciosa i tenia l'atractiu afegit d'expressar-se en un idioma que sempre t'ha semblat inventat per a l'amor. La vas conèixer una nit d'estiu de fa vint anys en una discoteca de Llançà (Croac, com un rauc de granota, creus recordar que es deia) i vau viure un amor exaltat, concentrat en poc més d'un dia. Un dia d'estiu que hauries volgut estirar fins a la tardor, fins a l'hivern, fins a totes les estacions i qui sap si fins a tots els anys de la teva vida. Mai més no vas tenir la sensació d'enamorar-te d'una noia que semblava feta per a tu, a qui no et cansaves de mirar ni d'escoltar, malgrat no comprendre del tot la poesia delicada que, com una cançó de bressol, sorgia dels seus llavis suculents. Cada paraula era una hipnòtica melodia que t'escalfava el cor i et feia pessigolles a l'esperit. I això que eres poc donat als excessos romàntics. Encara recordes com apuràveu el temps a la platja amb aquella sensació de vertigen: un enamorament i un comiat. Vau estar junts fins a la matinada i, l'endemà, fins al moment de la partida. La família de la Pauline havia passat quinze dies a casa d'un metge amb el qual el pare de la teva estimada havia travat amistat com a pacient. Vas tenir la sort de conèixer-la, però la desgràcia de fer-ho el dia abans del seu retorn a Bordeaux. Recordes els seus ulls plorosos i envermellits abans d'un últim petó nerviós, cohibida per la presència dels pares que l'apressaven a pujar al cotxe.
No vas perdre el temps intercanviant adreces i telèfons. La Pauline tenia una confident: Anna, la simpàtica filla del metge, que us facilitaria el contacte posterior. Vas enviar dues cartes apassionades en un francès macarrònic a l'adreça que et va passar l'Anna i no en vas rebre resposta. Acorralada per les teves preguntes, l'Anna et va fer una confessió dolorosa: la Pauline tenia un xicot que li havia perdonat la petita infidelitat. Et va insinuar que era una noia promíscua, aficionada a trencar cors. L'Anna es va esforçar a consolar-te i us vau embolicar un parell de setmanes.
I vet aquí que, vint anys després, retrobes la Pauline (envellida, rondanxona, sense atractiu) arrossegant criatures (dues, com tu) en un parc d'atraccions de Platja d'Aro. Cadascú veu reflectit en l'altre els estralls dels anys. Ella fa veure que no et coneix, però t'hi acostes a parlar mentre els vostres fills es pataquegen als autos de xoc. La Pauline et confessa que també va enviar-te cartes sense obtenir resposta, que no va saber res de tu, que sempre t'ha recordat. Seria bonic pensar que l'Anna us va trair, però els anys i els desenganys t'han ensenyat que no pots descartar que la Pauline et menteixi.