Gerard Bagué Dibuix: Jordi Vergés
L'àvia es va trencar el fèmur i em va traspassar el compliment del ritual del dia dels morts. Així que ja em teniu, un cop guanyada la posició entre les matrones endiumenjades, fent equilibris sobre una inestable escala del cementiri, ram en mà, per arribar a l'ossamenta de l'avi, al nínxol del cinquè pis. Vaig conèixer el senyor Evarist mentre buscava una sortida pels carrerons laterals.
-Ep, jove!, que em podria donar un cop de mà?
D’entrada vaig tenir un ensurt. Em va semblar un trastocat que preparava una bomba casolana i vaig estar temptat de guillar cames ajudeu-me. Però de seguida em va picar la curiositat. L’entranyable ancià de mans tremoloses estava capficat embolicant amb esparadrap els auriculars d’un fonendoscopi al voltant d’un micròfon connectat a un vell casset gravador. Li vaig sostenir els aparells mentre ell encintava delerosament l’invent. De seguida em va voler tranquil·litzar:
-No em prengui per boig. El món és ple de veus del més enllà que hem d’aprendre a escoltar.
Llavors em va voler mostrar la utilitat del seu invent. Va prémer la tecla rec del casset i va aplicar suaument la membrada del fonendoscopi sobre la làpida de marbre que tenia al seu davant, com si es disposés a auscultar la respiració del difunt.
-La Maria es va endur un secret a la tomba i espero que me’l reveli.
Les psicofonies eren el seu tercer intent de contacte, un cop descartades la taula ouija i una sessió espiritista. Just quan l’home semblava que m’havia agafat prou confiança per arribar al moll de l’os de l’assumpte, van aparèixer dos Mossos d’Esquadra que, tot renyant-lo afectuosament per haver-se escapat del casal d’avis, se’l van endur cap al cotxe patrulla. Abans de pujar al vehicle, el senyor Evarist em va cridar:
-Vingui’m a veure, sisplau! Al casal del Bon Repòs. Necessito ajuda!
Després de repensar-m’ho una setmana, vaig decidir visitar-lo. Aturat per les preguntes receloses del conserge, vaig explicar que només era un amic. El conserge va fer una trucada interna, suposadament a una autoritat mèdica, i em va informar que el senyor Evarist no estava en condicions de rebre visites. “Està ingressat; ha perdut el cap”. Vaig voler insistir, però no se’m va acudir cap argument convincent.
Mentre m’endinsava capcot al jardins públics de davant del casal, una anciana de cabells cendrosos que s’havia esmunyit del centre tot darrere meu em va cridar discretament. Fingia buscar conversa, però de seguida em va començar a explicar la història de l’Evarist. L’home havia tingut una apassionada història d’amor senil amb la senyora Maria que havia contrariat les avaricioses gestores del geriàtric. La doctora i la directora del centre s’havien confabulat per evitar aquella unió. Temien que posés en perill l’herència que la senyora Maria, adinerada terratinent sense descendència, havia promès deixar a la institució. Just quan la parella parlava d’abandonar el centre i anar a viure junts, una malaltia fulminant va atacar la Maria. Ella deia que li posaven unes injeccions que li xuclaven les energies i li feien somniar bestieses. Quan va empitjorar, van traslladar-la a la infermeria del casal, d’on va sortir cadàver al cap de pocs dies. A l’Evarist li va caure el món a sobre. Posseït per la ràbia i el desconsol, va començar a escampar que l’havien assassinada. Com és natural, tothom el prenia per boig.
-I vostè què en pensa? –vaig preguntar a la meva informadora.
-Què vol que li digui. Som tan poca cosa que amb una empenteta ens envien a l’altre barri. Però sàpiga que abans d’ingressar-lo a la infermeria, l’Evarist em va dir que tenia una gravació on la Maria deia el nom dels seus assassins.
-Ep, jove!, que em podria donar un cop de mà?
D’entrada vaig tenir un ensurt. Em va semblar un trastocat que preparava una bomba casolana i vaig estar temptat de guillar cames ajudeu-me. Però de seguida em va picar la curiositat. L’entranyable ancià de mans tremoloses estava capficat embolicant amb esparadrap els auriculars d’un fonendoscopi al voltant d’un micròfon connectat a un vell casset gravador. Li vaig sostenir els aparells mentre ell encintava delerosament l’invent. De seguida em va voler tranquil·litzar:
-No em prengui per boig. El món és ple de veus del més enllà que hem d’aprendre a escoltar.
Llavors em va voler mostrar la utilitat del seu invent. Va prémer la tecla rec del casset i va aplicar suaument la membrada del fonendoscopi sobre la làpida de marbre que tenia al seu davant, com si es disposés a auscultar la respiració del difunt.
-La Maria es va endur un secret a la tomba i espero que me’l reveli.
Les psicofonies eren el seu tercer intent de contacte, un cop descartades la taula ouija i una sessió espiritista. Just quan l’home semblava que m’havia agafat prou confiança per arribar al moll de l’os de l’assumpte, van aparèixer dos Mossos d’Esquadra que, tot renyant-lo afectuosament per haver-se escapat del casal d’avis, se’l van endur cap al cotxe patrulla. Abans de pujar al vehicle, el senyor Evarist em va cridar:
-Vingui’m a veure, sisplau! Al casal del Bon Repòs. Necessito ajuda!
Després de repensar-m’ho una setmana, vaig decidir visitar-lo. Aturat per les preguntes receloses del conserge, vaig explicar que només era un amic. El conserge va fer una trucada interna, suposadament a una autoritat mèdica, i em va informar que el senyor Evarist no estava en condicions de rebre visites. “Està ingressat; ha perdut el cap”. Vaig voler insistir, però no se’m va acudir cap argument convincent.
Mentre m’endinsava capcot al jardins públics de davant del casal, una anciana de cabells cendrosos que s’havia esmunyit del centre tot darrere meu em va cridar discretament. Fingia buscar conversa, però de seguida em va començar a explicar la història de l’Evarist. L’home havia tingut una apassionada història d’amor senil amb la senyora Maria que havia contrariat les avaricioses gestores del geriàtric. La doctora i la directora del centre s’havien confabulat per evitar aquella unió. Temien que posés en perill l’herència que la senyora Maria, adinerada terratinent sense descendència, havia promès deixar a la institució. Just quan la parella parlava d’abandonar el centre i anar a viure junts, una malaltia fulminant va atacar la Maria. Ella deia que li posaven unes injeccions que li xuclaven les energies i li feien somniar bestieses. Quan va empitjorar, van traslladar-la a la infermeria del casal, d’on va sortir cadàver al cap de pocs dies. A l’Evarist li va caure el món a sobre. Posseït per la ràbia i el desconsol, va començar a escampar que l’havien assassinada. Com és natural, tothom el prenia per boig.
-I vostè què en pensa? –vaig preguntar a la meva informadora.
-Què vol que li digui. Som tan poca cosa que amb una empenteta ens envien a l’altre barri. Però sàpiga que abans d’ingressar-lo a la infermeria, l’Evarist em va dir que tenia una gravació on la Maria deia el nom dels seus assassins.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada