Gerard Bagué Dibuix: Jordi Vergés
El rellotge de polsera que vaig adquirir per quatre xavos al xinès de la cantonada va començar a comptar hores de seixanta-cinc minuts i al cap d'uns dies es va plantar definitivament a les tres menys deu, l'hora dels rellotges de les fotografies publicitàries. L'hauria d'haver llançat a mar i oblidar-me de l'assumpte, acceptar l'escarment i convèncer-me que els meus amables veïns no venen duros a quatre pessetes, però vaig equivocar-me adoptant el paper del consumidor burlat.
Em va sorprendre desagradablement que la dependenta, una somrient filla del gegant adormit amb galtes de lluitadora de sumo, hagués perdut, ara que atenia una reclamació, la desaforada capacitat gestual que li havia permès superar la incompetència lingüística a l'hora d'encolomar-me el Rollex. Va agafar l'aparell inert que, tot compungit, jo havia estirat com un cadàver sobre el taulell i el va sacsejar violentament com si preparés un còctel. Després se'l va prémer teatralment contra l'orella tancant els ulls. Va fer que no amb el cap. Es va girar per engrapar una pila botó d'un expositor, la va posar al costat de rellotge i em va parlar per primer cop:
-Pila nueva, tles eulos!
Vaig agafar aire i, armat de paciència, vaig començar a explicar que li havia comprat aquell rellotge feia tot just quatre dies, que no m'havia donat cap tiquet i que ni de broma pensava pagar una pila nova. Però ella, fent-se l'orni, incombustible al desànim, repetia com un disc ratllat:
-Pagal pila! Pagal pila!
Tot i que cada cop cridava més fort, incomodant la resta de clients, no perdia el somriure. Era ben estranya la desconnexió entre la violència dels seus crits i les seves dents nacrades.
Qualsevol altre s'hagués rendit per la mandra de continuar picant ferro fred davant les mirades intimidadores dels clients, però jo intuïa que aquesta era l'estratègia secreta que permetia la continuïtat de l'establiment. Gent que es rendia, gent que se n'anava amb la cua entre cames resignant-se a l'engany. Aquell comerç era com la versió falsament humanitzada d'una màquina expenedora, de vending que en diuen ara, que s'empassa la moneda i t'envia a pastar fang. Aquell dia tenia ganes de brega i no volia passar per l'adreçador. No vaig fer cap esforç per contenir l'onada d'indignació que em va emergir per la boca com una colada volcànica d'insults i crits. Crec que les paraules més amables i ponderades van ser "colla d'estafadors malparits" i vaig acabar exigint-li que esborrés aquell somriure idiota de la cara.
La meva repulsa va tenir un efecte immediat. Com si tingués al davant una nina que pogués passar de la riallada al plor prement un ressort amagat a l'esquena, el seu somriure es va convertir en una ganyota de pànic i va començar a plorar enèrgicament mentre es protegia el cap amb els braços, com si jo hagués amenaçat (juro que no ho vaig fer) de picar-la.
De seguida van sortir de la rebotiga tres xinesos petits i eixelebrats, saltant com cangurs, escridassant-me i amenaçant-me amb eines ofensives que havien engrapat a l'atzar, com un para-sol o una raqueta de tennis. M'obligaven a retrocedir com una bèstia ferotge fugida de la gàbia que pogués llançar-los una urpada mortal en qualsevol moment. No atenien a raons. Vaig emprendre la retirada. Un cop al carrer, vençut i afligit, un d'aquells homenets em va llançar el rellotge als peus.El vidre es va esquerdar, però amb una pila nova ha tornat a funcionar. El maleït rellotge fals clava les hores, tot i que no el tracto amb prou cura i de vegades, és inevitable, cau a terra. Em desperto convençut que durant la nit s'haurà aturat. Mentre marqui les hores, em desmunta les teories.
Em va sorprendre desagradablement que la dependenta, una somrient filla del gegant adormit amb galtes de lluitadora de sumo, hagués perdut, ara que atenia una reclamació, la desaforada capacitat gestual que li havia permès superar la incompetència lingüística a l'hora d'encolomar-me el Rollex. Va agafar l'aparell inert que, tot compungit, jo havia estirat com un cadàver sobre el taulell i el va sacsejar violentament com si preparés un còctel. Després se'l va prémer teatralment contra l'orella tancant els ulls. Va fer que no amb el cap. Es va girar per engrapar una pila botó d'un expositor, la va posar al costat de rellotge i em va parlar per primer cop:
-Pila nueva, tles eulos!
Vaig agafar aire i, armat de paciència, vaig començar a explicar que li havia comprat aquell rellotge feia tot just quatre dies, que no m'havia donat cap tiquet i que ni de broma pensava pagar una pila nova. Però ella, fent-se l'orni, incombustible al desànim, repetia com un disc ratllat:
-Pagal pila! Pagal pila!
Tot i que cada cop cridava més fort, incomodant la resta de clients, no perdia el somriure. Era ben estranya la desconnexió entre la violència dels seus crits i les seves dents nacrades.
Qualsevol altre s'hagués rendit per la mandra de continuar picant ferro fred davant les mirades intimidadores dels clients, però jo intuïa que aquesta era l'estratègia secreta que permetia la continuïtat de l'establiment. Gent que es rendia, gent que se n'anava amb la cua entre cames resignant-se a l'engany. Aquell comerç era com la versió falsament humanitzada d'una màquina expenedora, de vending que en diuen ara, que s'empassa la moneda i t'envia a pastar fang. Aquell dia tenia ganes de brega i no volia passar per l'adreçador. No vaig fer cap esforç per contenir l'onada d'indignació que em va emergir per la boca com una colada volcànica d'insults i crits. Crec que les paraules més amables i ponderades van ser "colla d'estafadors malparits" i vaig acabar exigint-li que esborrés aquell somriure idiota de la cara.
La meva repulsa va tenir un efecte immediat. Com si tingués al davant una nina que pogués passar de la riallada al plor prement un ressort amagat a l'esquena, el seu somriure es va convertir en una ganyota de pànic i va començar a plorar enèrgicament mentre es protegia el cap amb els braços, com si jo hagués amenaçat (juro que no ho vaig fer) de picar-la.
De seguida van sortir de la rebotiga tres xinesos petits i eixelebrats, saltant com cangurs, escridassant-me i amenaçant-me amb eines ofensives que havien engrapat a l'atzar, com un para-sol o una raqueta de tennis. M'obligaven a retrocedir com una bèstia ferotge fugida de la gàbia que pogués llançar-los una urpada mortal en qualsevol moment. No atenien a raons. Vaig emprendre la retirada. Un cop al carrer, vençut i afligit, un d'aquells homenets em va llançar el rellotge als peus.El vidre es va esquerdar, però amb una pila nova ha tornat a funcionar. El maleït rellotge fals clava les hores, tot i que no el tracto amb prou cura i de vegades, és inevitable, cau a terra. Em desperto convençut que durant la nit s'haurà aturat. Mentre marqui les hores, em desmunta les teories.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada