dilluns, 24 de maig del 2010

Ex aequo

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Si Sommerset Maugham afirmava que en cada manera d'afaitar-se s'hi amaga una concepció del món, imagineu-vos per quins tortuosos viaranys ens portava cada any la discussió del premi literari de Viladosrius, amb un jurat amb filosofies discordants sorgides vés a saber si de la navalla de barber, la maquineta elèctrica o la depilació brasilera.
El patracol d'originals d'aquest any augura una animada controvèrsia. Integren el jurat la senyoreta Puig, una impressionable professora de literatura catalana de l'escola municipal; en Jofre Bruch, regidor de cultureta i medi ambient, del partit verd; el senyor Vilà, dit també despectivament "el botifarraire", empresari càrnic lletraferit que patrocina la publicació del premi, i la nostra gran patum, l'insigne novel·lista, poeta i pintor Pere Encís, pel qual parlar i pontificar són una mateixa cosa. Jo havia estat requerit en tant que jove promesa local, però a cada nova edició sóc menys jove, menys promesa i més local.
Qualsevol original que destaco rep immediatament els atacs furibunds de l'ínclit Encís, que veu en mi -equivocadament- una amenaça al seu caduc regnat literari. La meva estratègia és amagar les cartes fins al final. El regidor Bruc, esquerranós afí a la bicicleta, l'hort ecològic i la recollida selectiva, dissimula que no s'ha llegit ni un sol original embrancant-se en disquisicions sobre el retrocés de la capacitat escripto-lectora dels estudiants o la necessitat de fomentar l'ús del llenguatge no sexista entre els joves literats. La senyoreta Puig protagonitza arriscats equilibris per acontentar tothom. De seguida que la discussió puja de to i cal mullar-se, demana premis ex aequo. El botifarraire desbarra i té la dèria d'encaixar amb calçador grans cites literàries -juraria que les du escrites als apunts- per amagar la seva estultícia.
Un cop descartats els jubilats ociosos, els incansables grafòmans valencians i la jovenalla amb febrada primaveral, jo i l'Encís ens proveïm cadascú d'un original per convertir-lo en el nostre exèrcit. Tenim maneres oposades d'entendre la literatura i la vida. Ell valora l'exhibicionisme, la retòrica, la correcció formal, el discurs ben travat, les formes nobles. Jo, posat en el paper d'enfant terrible, defenso la literatura agosarada que s'arrisca a fracassar, un món propi, busco l'ombra d'un creador en potència.
Aquest any, l'Encís aposta per una àgil narració gòtica protagonitzada per un intrèpid antiquari octogenari i jo em declaro tocat per la passió d'un sòrdid descens als baixos fons barcelonins de la mà d'un homosexual vergonyant. Estem disposats a deixar la pell per unes narracions que en condicions normals no ens farien ni fred ni calor.
Ell m'ataca amb la lectura amb veu de baríton d'un fragment especialment desafortunat del text que jo defenso, assenyalant escruixidores faltes ortogràfiques, i jo repel·leixo l'atac cercant al seu original frases ridícules i personatges planers. Cap dels dos no té tota la raó, però representem el nostre paper amb convicció. Més aviat sembla una lluita d'egos. Cada any, els nostres embats viscerals, revestits de formalitat, incomodaven tant tothom que jo m'acabava rendint. Però aquest any arribaré fins on calgui. Aguantaré el tipus. Així, quan tothom espera la meva rendició, torno a la càrrega i rebato novament els arguments de l'Encís.
Enmig d'un silenci tens que augura l'esclat d'una temible tempesta, la senyoreta Puig, amb un fil de veu, proposa l'ex aequo de cada any.
Jo i l'Encís ens mirem als ulls per primer cop, com dues bèsties ferotges que mesuren la seva força abans del combat decisiu, i gairebé al mateix temps, contestem: -D'acord!