divendres, 15 de gener del 2010

La russa del submarí

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
-Cregui'm, agent, que m'estranya que no es cometin més crims a les cuines dels restaurants. Sempre m'han semblat uns espais molt proclius a la violència, on la tensió acumulada acaba esclatant de mala manera. Segur que vostè recorda alguna comèdia cinematogràfica on un eixelebrat cuiner italià, empunyant un ganivet immens, encalça el dropo marmitó entre les taules dels clients. És un tòpic amb un rerefons real. ¿Ha treballat mai enxubat entre el baf dels cuinats, pressionat per cambrers exigents i baladrers, amb el cap pendent alhora del sofregit, d'un entrecot al punt, dels canelons al gratinador i de les patates a la fregidora, disputant-se un espai esquifit amb companys de feina de cultures i costums als antípodes que enyoren els seus països i sovint acaben alcoholitzats, obesos o depressius? És una feina que no recomano a ningú. Però no sé perquè m'embolico a malparlar de les cuines. Tothom té les seves dèries. Això no cal que ho escrigui a la declaració. No vull pas esquivar les seves preguntes. Vaig al gra. Sincerament, tot i que ara li sembli que em contradic, no crec que calgui buscar els culpables entre els companys del “submarí”. No s'estranyi; l'anomenàvem així perquè era una cuina estreta, llarga, greixosa, amb dos ulls de bou que comunicaven amb el menjador.
La Marutzka rentava plats. Era una mestressa de casa de prop de seixanta anys que havia deixat a Rússia el marit i els fills per plantar-se aquí tota sola (sense papers) buscant qualsevol feina. Tots ens preguntàvem com és que havia decidit emigrar a la seva edat. Potser el marit i els fills tenien massa afició al vodka, potser s'havia cansat de fer-los d'esclava i els havia plantat a tots, o qui sap si la seva era una acció desesperada per salvar l'economia familiar. Mai no en sabríem cap detall per boca d'ella. Com que tenia un caràcter tan sorrut, en feia prou amb quatre paraules per fer-se entendre. Mai no he conegut una dona més desconfiada, tancada i taciturna. Al principi ens feia llàstima, però després, quan ens vam adonar que anava a la seva i no volia amics, vam agafar-li força mania i la vam ignorar.
Un dia que érem sols a la cuina, vaig deixar dues hamburgueses a la planxa mentre atenia una trucada personal a la barra. La conversa es va allargar més del compte i la carn es va carbonitzar sense que a ella se li acudís treure-la del foc. Quan vaig entrar a la cuina, tota plena de fum, la Marutzka es va limitar a abaixar el cap. Ella defensava una rígida diferenciació de tasques (mai no ajudava ni es deixava ajudar) que vam atribuir a una estricta educació soviètica. Vam saber que vivia en una habitació rellogada a una família marroquina. Seria difícil trobar una dona més desarrelada. Cregui'm que era com un moble. El cuiner (que li havia posat el malnom de “robot de cuina”) feia comentaris irònics com si ella no hi fos: -“Què fa avui la russa? Ha mogut una cella per felicitar-vos el Nadal?”
Va ser precisament el cuiner qui va parlar-me de les dents. Entre el personal va començar a circular el rumor que era tan desconfiada que, en lloc de portar els diners al banc, es feia posar dents d'or. Cada dos o tres mesos, n'hi posaven una de nova. Deien que duia els estalvis a la boca, com un d'aquells avars reconsagrats dels contes de Dickens. Era difícil de comprovar-ho: parlava tan poc. I ja no li dic riure! Però li puc assegurar que més d'un cop, mentre menjava a la taula del racó, semblava talment que mastegués or.
Ja sé que vostè no pot donar-me detalls de la investigació. Ja me'l crec quan diu que encara falta l'autòpsia, però em jugaria el que fos que aquest cos en descomposició que han trobat enterrat al bosc està desdentegat.

divendres, 8 de gener del 2010

Sang i or

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
L'oncle Joan, com si em protegís d'un incendi, em va prémer la cara contra el pit i em va tapar amb la caçadora per travessar el passadís que els Mossos d'Esquadra havien obert entre els exaltats manifestants que aixecaven cartells de “Prou tortures” i cridaven “assassins” als qui entraven a la plaça de braus d'Olot. Vaig veure d'esquitllentes fotos escruixidores d'animals ensangonats i un taüt obert que contenia un toro de drap. L'oncle va desarmar fàcilment l'empleat que em demanava el carnet: “Si és prou home per veure a la tele els cossos esquarterats dels atemptats d'Al-Qaida, també pot entrar als toros!”.
Aquella àgora circular atapeïda de públic em va produir una esgarrifança d'emoció, com la primera visió del Camp Nou. “Ja veus que n'hi ha més a dintre que a fora”, va comentar l'oncle, satisfet, mentre encenia l'enorme cigar que escamparia davant meu una densa fumèrria onírica.
Tot va començar amb esbroncada i crits d'escarni quan un ajudant rodanxó no va poder obrir la portalada per on havien de sortir els toreros en comitiva. L'orquestra va continuar el pasdoble, dissimulant, mentre tres o quatre empleats feien palanca sota la porta amb trossos de fusta arrencats de l'empostissat de la rotllana. Vaig preparar-me per suportar un espectacle decadent, caspós i vulgar. Però he d'admetre que quan finalment van aparèixer els toreros i el seu seguici, de seguida em van enlluernar els vestits d'or i lluentons, les espases brillant al sol, els picadors sobre els cavalls. També em va fer un salt el cor quan la primera bèstia negra i musculada es va plantar, amenaçadora, al bell mig de l'arena. El toro clavava les banyes a terra i envestia enemics imaginaris sense parar de córrer amunt i avall, neguitós, buscant alguna escapatòria. Manuel Díaz “El Cordobés” va aparèixer a l'altre costat de la rotllana, mostrant només el cap i les espardenyes rere la capa vermella, que va començar a sacsejar per cridar l'atenció de l'animal. El toro se'l va mirar, petrificat, i va sortir esperitat per envestir-lo. La plaça va contenir la respiració. El torero, a mesura que el toro s'acostava com una locomotora, es movia a petites passes cap a una banda mentre lentament separava la capa del cos cap a l'altra. Les banyes van passar rabent a pocs centímetres del pit del torero, que just en aquell moment va giravoltar com una patinadora i es va embolicar amb la capa. L'aplaudiment va ser eixordador.
Els toreros (valents, àgils i amb ganes d'agradar) i els toros (gens mansos ni “tous de mans”, com temia l'oncle) no van decebre. L'oncle em comentava les interioritats de la cursa, les dificultats i l'art que amagaven les passades, les banderilles, les estocades. Em seduïa el perill latent d'una cornada i una innegable bellesa plàstica. Hi va haver moments hilarants: quan el públic va corejar “Rocío tiene bigote” a José Ortega Cano, espòs de la cantant Rocío Jurado, o quan van demanar “el salto de la rana” a El Cordobés. Però jo no em podia treure del cap el patiment de l'animal: la sang regalimant des del llom fins a les potes davanteres, l'acer foradant-li les entranyes, els ulls esbatanats d'espant, els mugits agònics, les successives clavades de punyalet...
Sabia que l'oncle em demanaria un veredicte quan s'acabés la cursa. Per a ell tot era blanc o negre. Com una d'aquelles banderilles que, esqueixant la carn del toro, sempre s'havia d'inclinar cap a un costat o cap a l'altre. Voldria saber si havia guanyat un adepte per a la causa taurina. No li valdria una resposta ambigua. Ja el sentia, empenyent-me a prendre partit: “Noi, no es pot estar a la vegada amb la Principal de la Bisbal i amb els Montgrins!”.

La llei de l'hospitalitat

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Si hagués imaginat que el venedor a domicili de calendaris solidaris trucava amb tanta insistència a casa després d'haver rebut la porta pels morros a totes les escales del barri, possiblement li hauria comprat un d'aquells esgarrifosos almanacs amb fotografies de negrets ventrelluts d'ulls sortits. Però jo havia captat des del sofà retalls d'una tensa conversa amb la veïna que m'havien permès identificar-lo com un d'aquells venedors tossuts i impertinents amb les dones als quals és millor no concedir ni la més mínima oportunitat. Havia previst fer-me la desentesa, però l'individu va enganxar el dit al timbre. La seva insistència no tenia sentit. Omplia la casa d'un ning nang rabiós que trencava la placidesa que irradiaven les llumetes de l'arbre de Nadal i el suau espetarregar de la llar de foc. Vaig odiar-lo. Pretenia demostrar-me que sabia que jo era a casa? Em declarava una guerra de nervis? Al cap de dos o tres minuts de trucades, la tensió era insuportable. Em va dominar l'afany d'aturar d'una vegada aquella intromissió intolerable.
Vaig obrir la porta d'una revolada. L'home va fer un bot enrere, espantat, i va desenganxar el dit del timbre. Li van caure els calendaris que duia doblegats sobre l'avantbraç. Jo estava descontrolada, encegada d'ira.
-Aparta el teu dit fastigós del meu timbre! Qui collons et penses que ets! Hi ha un incendi? Algú s'està morint? Aquí no hi ha ningú! Jo no sóc ningú! Tant costa d'entendre-ho, desgraciat? No m'interessa la merda que em vulguis vendre!
Vaig tancar d'un cop de porta mentre el venedor, agenollat, encara recollia l'escampall de calendaris. Ni tan sols li havia vist la cara. Llavors em vaig marejar, com si un mal esperit m'hagués posseït i, un cop alliberada de la seva fúria, el meu cos acusés l'esforç. M'havia quedat recolzada al pom de la porta perquè temia desmaiar-me, per això quan el timbre va sonar de nou una sola vegada vaig obrir d'una manera maquinal, sense valorar els riscos.
Una mà de ferro em va engrapar pel coll i va ofegar el meu crit. Vaig tancar els ulls. El venedor va tancar la porta al seu darrere i, arrossegant-me com un titella, em va fer travessar d'esquenes el menjador fins a asseure'm en una cadira. Quan em va alliberar, no vaig dir res. Enmig del silenci, només s'escoltaven les nostres respiracions accelerades i l'espetec d'alguna escorça de la llar. Era ben conscient que hi havia moltes coses en joc, qui sap si la meva vida. Per això no volia obrir els ulls. No li caldria fer-me cap mal si podia marxar convençut que no el reconeixeria. Un venedor ambulant no podia ser un assassí, un boig, un violador. Potser només era un lladre. Amb un petit escarment n'hi havia prou.
-No li he vist la cara. Cregui'm. Agafi el que vulgui i marxi, si us plau. No diré res...
Havia quedat paralitzada. No podia controlar la tremolor de les cames. Planejava una ràpida carrera per tancar-me al lavabo, però el cos era incapaç d'executar l'acció. L'home es va asseure davant meu i em va deixar anar el discurs que devia repetir porta per porta. Volia aparentar normalitat, però la veu trencada el delatava.
-Em dic Wilfredo Quesada i sóc cooperant d'una ONG que ajuda els nens pobres. Amb la compra d'un d'aquests calendaris contribuirà a la manutenció d'un nen de l'Àfrica durant sis mesos.
Tot seguit es va aixecar. Les seves passes van ressonar pel menjador. Jo vaig encongir les espatlles com si esperés un cop. Va marxar deixant la porta oberta de bat a bat. Havia posat un calendari al peu de l'arbre de Nadal. Uns dies després vaig poder comprovar que aquella ONG era inventada i que les fotos del calendari havien estat tretes de webs d'Internet.

Camp de presoners

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Les misterioses desaparicions de presoners ocorregudes al camp durant els darrers mesos em fan més por que els afusellaments perquè són imprevisibles, fora de tota lògica. Com tots, tornen cada vespre amb pas vacil·lant de la feina a la cantera i s'ajeuen extenuats a la llitera pollosa, però l'endemà al matí, quan toquen diana, ja no hi són. Els guardians es prenen les desaparicions amb una estranya calma que ens té destarotats. No donen l'alerta. Recullen les quatre pertinences que han deixat sota el matalàs i les cremen al foc dels bidons on s'escalfen. Els més optimistes fan córrer que es tracta de fugues que el capità pretén dissimular ordenant silenci als seus homes. Però els amics íntims dels desapareguts, amb l'espant dibuixat a la cara, asseguren que no han rebut cap confidència i s'estranyen de no haver sentit cap soroll durant la nit.
Costa de creure que algú hagi eludit les tanques de filats, les rases envoltades de filferro espinós, els vigilants armats que fan la ronda amb els gossos. I si de cas un afortunat aconseguís fugir, com s'ho faria per travessar un país dominat pels feixistes? Hem perdut la guerra. Els valents són morts, exiliats o s'amaguen com animals a les muntanyes. Quan trigaria un evadit a ser empresonat de nou, sotmès a judici sumaríssim, condemnat a mort i afusellat davant la fossa comuna on rebria les quatre palades de calç? Aquests homes desapareguts de la nit al dia no tenien delictes de sang. No haurien corregut el risc d'una fuga. Un condemnat a mort que va intentar saltar la tanca va rebre dos trets a l'esquena. Van executar-lo tot just acabat de sortir de la infermeria, amb les ferides encara sense tancar.
Aquest matí, el sergent m'ha separat dels companys mentre pujàvem a la pedrera i m'ha ordenat fer llenya en un paratge solitari. M'he espantat quan m'he adonat que em deixava sense cap vigilància davant d'una arbreda espessa. He temut que volguessin matar-me fingint un intent de fuga i m'he obsessionat buscant un franctirador amagat, convençut que cada cruixir de branques m'anunciava la mort. Al migdia, ha comparegut un jove tinent fatxenda de cabells engreixinats que havia vist algun cop a l'oficina. He pensat que venia a matar-me, però m'ha ofert una cigarreta i ha començat a parlar.
-Vostè no em coneix, però ha vist la meva feina. Sóc el que fa aquestes ratlles negres tan emprenyadores a les cartes que entren i surten d'aquest establiment. No m'agrada que em diguin censor. Procuro cuidar la bona imatge d'aquest camp on vostès purguen els seus crims i aprenen a ser bons espanyols. També miro que els familiars no els deprimeixin amb visions tremendistes i esbiaixades de la croada nacional catòlica. Les cartes que passen per les meves mans m'ofereixen informació privilegiada, notícies que, un cop m'he preocupat d'esborrar, fins i tot vostè desconeix. A les cinc ratlles negres que va trobar fa poc en una carta de la seva dona, ella li comunicava la disponibilitat econòmica del seu oncle, empresari solvent i addicte al règim, a l'hora d'agilitzar els entrebancs burocràtics que entorpeixen el seu alliberament. Certament, ens hem posat d'acord ràpidament i tinc el goig de comunicar-li que tot està arreglat. No parlem d'una fuga, no s'espanti. Obtindrà un document legal, signat per l'autoritat competent, que li permetrà reincorporar-se a la vida civil. No cal que li digui que si explica mai una sola paraula d'aquest pacte entre cavallers, aquesta història no tindrà un final feliç. No cal que digui res. Ja han decidit per vostè. Aquesta nit, quan tothom dormi, sortirà silenciosament del barracó i totes les portes s'obriran al seu pas.