dilluns, 30 de novembre del 2009

Turbulències

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Sempre critico la literatura d'evasió, però la meva estratègia per conjurar el pànic a volar consisteix a capbussar-me en una ficció fins aconseguir oblidar-me que el meu fràgil cos, contravenint totes les lleis de la natura, creua l'espai a 650 kilòmetres per hora penjat a uns 10.000 metres del terra. No em tranquil·litzen els superiors percentatges d'accidentalitat a la carretera. Si un cotxe s'atura, crides la grua; si s'atura un avió, ja pots resar l'últim crec en Déu. A l'avió regna la inconsciència; tothom ignora les gesticulacions de seguretat de l'hostessa. Viatjar en un aparell suspès en l'aire té alguna cosa de misteriós, de sobrenatural. Jo hi voldria un silenci respectuós, però el passatge xerroteja i s'engresca mentre compra rasca-rasca, cigarretes sense fum i calendaris de les hostesses despullades.
Tensionat com una catapulta a punt de disparar, m'esforço a fugir dins del llibre, combatent les imatges inquietants que s'infiltren en la narració com llamps en una nit de tempesta: un cargol balder que subjecta l'ala, una fuita de combustible, l'incendi d'un motor, l'infart del pilot. M'adono que algú ha triat el seient del meu costat en sentir el clic del cinturó. És una noia jove i atractiva, d'aquestes que t'inciten a imaginar històries impossibles de seducció. Tanca els ulls i s'aferra als reposabraços amb l'esquena ben dreçada. Si no fos pels auriculars, diria que resa. La immobilitat i la tensió dels llavis fa sospitar que comparteix el meu pànic, però ella el combat amb l'estratègia de l'estruç. A mi, la música no em serveix, perquè no lliga prou curt el cervell i temo perdre'm el sorollet d'alguna avaria que només jo podré captar.
L'augment de potència dels motors em dispara el cor. L'avió trontolla, guanya velocitat sobre la pista i l'enlairament em fa pujar l'estómac a la boca. Torno a conquerir la calma quan l'aparell arriba a l'altura de creuer i s'estabilitza.
La meva companya obre les aletes del nas i relaxa els llavis, que s'inflen com una promesa de sensualitat. Percebo la seva olor, un perfum tan personal que incomoda respirar, com si ensumant-lo li xuclés la intimitat. I just quan ja tenim els nervis sota control, s'encenen inesperadament els indicadors dels cinturons. Ens anuncien que ens acostem a una zona d'inestabilitat atmosfèrica.
Les primeres sacsejades de l'avió no difereixen dels lleus sotracs d'un autobús. Ens dirigim per primer cop un somriure de circumstàncies. Les turbulències es fan més enèrgiques. L'avió cruix i els vidres fimbren. De sobte, experimento la insuportable sensació de caure al buit, com la vertiginosa baixada d'una enorme muntanya russa. Ressonen alguns xiscles. Nosaltres callem i ens mirem de fit a fit, intensament, com si ens hi anés la vida, com si la mirada de l'altra fos l'únic lloc on agafar-se. Ella té uns ulls verds profunds. El sobtat descens dura amb prou feines un segon, però de seguida es repeteix. Aquest cop ens abracem amb força i ens freguem les galtes. Ens busquem els llavis i ens besem llargament, amb passió. El nostre petó ho amara tot. Les llums del món s'apaguen al meu voltant, el temps s'atura, com si una mà gegant ens hagués rescatat de la caiguda. Continuem abraçats durant tot el trajecte, embolcallats per una calidesa reconfortant.
La màgia es trenca en l'aterratge. Amb l'avió a terra ferma, la megafonia emet una fanfàrria de corneta que recorda l'arribada del setè de cavalleria. És l'estil barroer de la companyia aèria de baix cost. M'envaeix una sensació de vergonya i covardia. Desfem l'abraçada per tornar a ser dos passatgers desconeguts. No ens tornem a mirar, ni tan sols ens diem adéu.

El taxista

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
No es confongui, senyoreta, jo no sóc un d'aquests taxistes esverats, capsigranys, rondinaires i racistes que apuren el vermell dels semàfors a cop de gas i torturen els seus viatgers amb la cantarella d'en Justo Molinero. Jo tinc estudis, paciència, conducció reposada, conversa afable i l'emissora sintonitzada a Catalunya Música. El meu taxi, ja ho veu, és un oasi de pau enmig de la neurosi barcelonina. Oblidi les cabòries i relaxi's. No hi ha cap cita que sigui més important que aquest trajecte. Cregui'm que ja li perdono els retrets que m'ha fet per la meva parsimònia, tots podem tenir un mal dia. Amb els anys, he anat afinant un sisè sentit per reconèixer els neguits i les penes dels meus clients i oferir-los paraules de consol i esperança. Potser em dirà que peco d'immodèstia si li confesso que l'atzar de prendre el meu taxi ha fet canviar la vida d'alguns dels meus viatgers. Segurament serà el seu cas, però cregui'm que l'atzar no hi ha tingut res a veure. Vostè és aquí per escoltar una història.
Un home de mitjana edat puja esverat al meu taxi i m'allarga una adreça gargotejada en un paperot. Quan gairebé sóc davant del número del carrer, l'home em demana que busqui un aparcament des d'on poder observar l'entrada de l'edifici. Passem una llarga estona en silenci, l'home amb la mirada clavada a la façana.
Li anava a explicar que la paciència és una de les meves virtuts just en el moment en què m'adono que el seu cos es contrau per seguir les passes d'una dona que camina de pressa per la vorera.
-Fixi's en aquella dona -em diu, esverat.
És una jove que podria ser la seva filla, esvelta, decidida, vestida amb una minifaldilla texana i una caçadora de pell negra.
-És la meva dona -afegeix.
-Me n'alegro molt -li contesto indiferent mentre pujo bandera i em disposo a cobrar-li el trajecte i l'espera.
-No toqui res! Torni a connectar la màquina, sisplau. No li he dit que vulgui baixar.
L'obeeixo, una mica contrariat pel seu to autoritari.
-És la meva dona, però l'escala on s'ha ficat no és casa meva.
Rectifico el retrovisor per mirar-li la cara amb deteniment per primer cop. Veig en els seus ulls plorosos i envermellits una espurna de ràbia, potser de follia.
-Ens quedarem aquí, esperant tranquil·lament mentre ella es fot al llit amb el meu nebot i després, quan surti, li clavaré quatre trets amb la pistola que porto a la butxaca.
La seva explicació em deixa glaçat, incapaç de reaccionar ni de pensar durant una bona estona. Observo que la seva mà tremola dins de la butxaca de l'americana. Em cal actuar de pressa, però com? M'han tocat molts sonats, però cap com aquest. Estic massa nerviós i espantat per tractar de calmar-lo i evitar que faci un disbarat. No em sortirien les paraules.
Llavors se m'acut canviar d'emissora i passar de la depriment simfonia de Gustav Mahler, que sembla la banda sonora perfecta per a un crim passional, a la plantofada de vulgaritat de Ràdio Tele-Taxi a tot volum. Un oportú anunci de xoriç de Cantimpalo, amb una ràfega homicida de castanyoles, el deixa destarotat i aprofito per sortir cagant llets, fotent cops de volant.
-Però què fa, s'ha tornat boig? -em crida aferrant-se als agafadors del sostre.
-Si em quedés esperant, vostè em faria còmplice d'un crim i no ho puc permetre -li contesto.
No es mou mentre creuem a tota velocitat la quadrícula de l'Eixample. Fa uns deu minuts, m'ha demanat perdó abans de baixar a la Rambla.
Senyoreta, jo no no sé si duia l'arma dins la butxaca de l'americana, ni tampoc si la història que m'ha explicat era real, però puc assegurar-li que la dona que esperàvem era vostè. Rumiï's molt bé on vol que la porti.

Peix petit

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
No vam poder evitar de somriure per sota el nas (com si encara fóssim uns col·legials) quan la immensa còrpora entresuada d'en Raül, amb un retard de mitja hora, es va deixar caure com un sac de patates dins de l'embarcació des del moll A del Port Marina de Palamós. Salpàvem amb la primera llum rogenca de l'alba per complir amb la nostra tradicional sortida de pesca anual. Les nostres vides s'havien distanciat tant i les famílies que havíem format tenien tan poc en comú que necessitàvem aquella excusa per trobar-nos. La remor de l'aigua i el balanceig de la barca surant sobre la mar plana ens estimulava la sinceritat. Els quatre bandarres inseparables de l'escola La Salle compartíem confidències i seguíem el fil de les nostres vides: un nou embaràs, canvi de feina, una separació...
Víctor, que continuava exercint l'antic lideratge infantil, ara com a capità de l'embarcació, travessava un mal moment: l'empresa familiar trontollava i la dona l'havia abandonat en descobrir que li feia el salt amb una operària de la fàbrica. Exhibia una agror desconeguda i observava Raül amb el mateix menyspreu de 30 anys enrere; com si no ens haguéssim fet adults assenyats, com si encara gastés la mateixa crueltat infantil amb el gras de la colla.
Raül prenia el cuc coreà sense netejar-lo de serradures, esquitxava la barca de sang en seccionar-ne un tros amb mala grapa i el masegava abans d'aconseguir enfilar-lo a l'ham. Llavors, en lloc d'esbandir-se les mans sanguinolentes amb aigua de mar, empastifava l'empunyadura de suro de la canya d'en Víctor, que seguia les seves evolucions amb un nerviosisme creixent. El temps no havia estat generós amb Raül: s'havia tornat més gras, més maldestre, més descurat. Era l'únic dels quatre que, passada la quarantena, continuava solter. Sempre es lamentava amargament de la seva solitud, del rebuig de les dones, però quan van arribar els divorcis i els maldecaps familiars dels altres, va trobar un curiós consol en vendre'ns la seva solteria com un espai de bohèmia i llibertat. Cada any ens explicava amb pèls i senyals els seus viatges als paradisos del turisme sexual.
Quan Raül va tenir la canya a punt, el seu ham va voleiar amenaçadorament sobre els nostres caps fins a clavar-se a l'orella d'en Víctor, que va emetre un gemec agut. Vam evitar que la víctima s'abraonés sobre el seu agressor, però no vam aconseguir aturar els insults feridors de pati de col·legi.
-Vaca burra, sac de carn, foca marina, cara cul... Tota la puta vida t'hem hagut d'arrossegar. No serveixes ni per pescar! Tros d'inútil!
En Raül se'l va escoltar petrificat, en silenci. Llavors, davant la sorpresa de tothom, es va començar a desvestir. Quan va quedar completament despullat i sense que el poguéssim aturar, va posar un peu sobre la borda de l'embarcació i es va llançar a l'aigua originant un perillós onatge. No ens escoltava. Nedava convençut, amb un estil prou elegant, en direcció a la costa. En Víctor el va anar escortant a una distància prudencial, esperant que es cansés, però la perícia aquàtica d'en Raül ens va deixar parats. Al cap d'una hora, quan era prou clar que en Raül arribaria a la costa sense ajut, vam avançar-lo per tornar a port.
Un cop a terra, em van adjudicar la ridícula galleda de peixets agonitzants: serranets, julivies i alguna boga. Mai trèiem peixos grossos i nobles (sards, neros, besucs), tot i que llançàvem les canyes passades les Illes Formigues, entre les barques dels pescadors veterans. Amb els anys, s'afermava la sospita que se'ns escapava algun detall: la fondària, els hams, els ploms, l'esquer... Ens costava admetre que mai no arribaríem a ser veritables pescadors, ni tampoc veritables adults.