divendres, 29 de maig del 2009

L'última edició

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Ara que pinten bastos per a tots els diaris del món i sembla que ha començat el compte enrere per aquesta arcaica professió que no es rendeix als dictats de l'espectacle em ve a la memòria que jo vaig veure néixer i morir un diari que amb prou feines va arribar a un any de vida. Podria parlar-vos dels bons professionals que van embarcar-se en aquella aventura incerta i estimulant fins a acabar avorrint el periodisme, dels vans esforços per fer volar aquell resplendent ocell de paper amb plom a les ales, de les muntanyes de diaris retornats que atapeïen el magatzem, dels anunciants que no anunciaven, dels lectors que no llegien, de les nòmines que no s'ingressaven, de les tumultuoses assemblees de personal, de les nits en blanc d'improvisat cine-club a la redacció per evitar que els creditors s'emportessin els ordinadors, de la fraternitat que neix en l'adversitat... ¿És aquest el penós destí que espera als nostres diaris? Voldria creure que no, que la premsa sabrà mudar de pell com les serps, conservant la seva bellesa i el seu verí.
Més m'estimo parlar-vos dels aprenentatges d'aquell any convuls, de les certeses i conviccions que neixen de la pràctica diària de veure la realitat en forma d'article. Entre l'eufòria del primer número i el desencís del darrer exemplar, en aquell diari de vida efímera vaig aprendre que els fossilitzats ensenyaments de la facultat són paper mullat per perseguir la notícia al carrer, que la teoria de la piràmide invertida (ordenar la informació per importància decreixent per si cal tallar el text) era un anacronisme en els temps digitals, que les fotos han de tenir "papu" (algun rastre de vida que les humanitzi o les animalitzi), que no hi ha facultat capaç d'ensenyar a qui no sap escriure, que cal atrapar el lector des de la primera frase i no deixar-lo escapar fins a la darrera ratlla, que es pot dir gairebé tot encara que sigui entre línies, que cal sacrificar la vanitat estilística per la claredat, que és més difícil escriure un bon text planer que un obscur poema de confessionari, que totes les històries poden cabre en un breu, que no hi ha un diari on no hi sobri un article, que no hi ha un article on no hi sobri un paràgraf, que no hi ha un paràgraf on no hi sobri una frase, que no hi ha una frase on no hi sobri una paraula, que les notícies no truquen a la porta, que les grans exclusives cal buscar-les enfangant-se fins als genolls, que molts grans escàndols destapats per la premsa acostumen a tenir el seu origen en la venjança i la cobdícia però gairebé mai en la set de justícia, que un bon periodista ha de tenir memòria d'elefant i ànima de novel·lista, que les opinions més agosarades espanten quan es transformen en titulars, que les esbroncades dels poderosos són la prova evident de la feina ben feta, que el periodisme és un territori propici per a les majors heroïcitats i les pitjors vileses, que l'objectivitat és signe de covardia i sovint dissimula la veritat, que els draps bruts dels anunciants del diari no es poden estendre al terrat comunitari, que l'exhibició de putes és un escàndol a les carreteres però un bon negoci a les pàgines de contactes, que un cadàver al pis de sota és més notícia que 3.000 morts al continent de baix, que a la redacció vals tant com el teu darrer article, que els fonaments d'un diari no són les notícies sinó la publicitat, que la millor crònica del diari d'ahir també serveix per embolicar l'entrepà de xoriç, que el periodisme veraç, rigorós, contrastat, incisiu és el darrer mur per contenir la barbàrie, que en un món sense periodisme (no sense Déu, com va dir Dostoievsky) tot estaria permès.

diumenge, 24 de maig del 2009

L'ovella negra

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
El veïnat ha vist en els sets dels pantalons i les rastes llardoses del meu germà rebel, retornat a casa després de cinc anys d'abandonar l'Institut per córrer món, la balsàmica confirmació d'un fracassat anunciat. “Vet aquí el penós destí d'aquell que s'aparta del camí marcat”, adverteixen, tot assenyalant-lo, els pares de família per intentar fer passar per l'adreçador els vailets malcreients. M'avergonyeix que, amb tota naturalitat i sense esperar els resultats de les gestions familiars per trobar-li una col·locació més digna, el meu germà s'hagi dedicat a picar timbres oferint-se per tallar la gespa dels jardins i netejar les piscines. Em resulta intolerable que un home de la seva intel·ligència i noblesa es presenti com un fracassat sense orgull ni ambició. El meu germà val deu vegades més que qualsevol d'aquests senyorets respectables que se'l miren amb llastimós menyspreu.
El meu germà mai no ha estat un covard. Calia ser valent per prendre la decisió de penjar els estudis a tercer de batxillerat i amenaçar d'escapar-se si no el deixaven viatjar. No suportava la rutina escolar; un foc interior el cremava, el rosec torturador que s'estava perdent alguna cosa. A casa, teníem l'esperança que tornés al cap de pocs dies amb la cua entre cames. Ens trucava per telèfon cada setmana, però els contactes es van espaiar i vam acabar rebent postals esporàdiques que dibuixaven la seva ruta de cases okupes: Bilbao, Berlín, Amsterdam. També recordo algunes de les seves sorprenents professions: artesà, malabarista, esquilador de xais o enquadernador de llibres. Vam passar el primer Nadal separats, però el segon vam visitar-lo a París. Aquell viatge va ser un fracàs; ens va deprimir passar aquelles dates de recolliment familiar en un hotel ple d'esnobs. A l'esbojarrada revetlla de Cap d'Any, celebrada a la seva casa ocupada, ens hi vam sentir com extraterrestres.
Vaig patir la marxa del meu germà com l'amputació d'una part de mi mateix; com si s'obrís dins meu un gran forat que s'eixamplés dia a dia. Em va passar pel cap la idea de seguir-lo; jo, que fins i tot m'enyorava quan anava de colònies. No tenia el seu coratge. Mentre ell transitava pel costat salvatge de la vida, jo estudiava Dret i m'incorporava al bufet del pare.
Ahir vam sortir a prendre unes copes a les carpes del Parc de la Devesa. A la matinada, mentre pixàvem sota els plàtans, dos tipus que feien molt mala espina se'ns van posar al costat i van obrir les navalles. Amb el clic de la sortida de la fulla, el meu raig es va estroncar, però no pas el del meu germà. Quan un d'ells ens va amenaçar de punxar-nos si no buidàvem les butxaques, el meu germà, que continuava pixant tranquil·lament sense ni mirar-los, els va etzibar amb seguretat: "T'equivoques. Aquesta navalla pot acabar clavada al teu cor". Jo estava paralitzat de terror. Els dos pinxos van quedar estupefactes i de seguida van mostrar signes de nerviosisme. Per fer menys deshonrosa la seva fugida, un dels assaltants va cridar: "Ens tornarem a trobar, això no quedarà així".
Aquest incident em va fer adonar que el meu germà havia conegut la brutalitat del món i havia après a defensar-se. Va riure quan li vaig dir que m'havia recordat en Clint Eastwood. Em va contestar que només actua així qui no té res a perdre. "Tu tens una feina, una xicota, molts amics, és natural que t'espantis", va afegir amb tristesa, enyorant potser tot el que ell havia perdut en marxar. Vam beure en silenci una altra cervesa, fins que vaig gosar dir-li: "I tu tens un germà i una família, no?" Llavors ens vam abraçar i aquell gran esvoranc que s'havia obert amb la seva marxa es va començar a tancar.

dilluns, 11 de maig del 2009

Oposicions

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Ara que conec la seva història i n'he amortallat el cadàver, em sembla ben lògic que el dia que vaig arribar a aquest poblet apartat del món prengués la Rosalia, aquella velleta guillada i neguitosa que m'espiava amagada rere la persiana de casa seva, per una nena curiosa i trapella. Fins i tot diria que aquella primera intuïció tenia la força d'una veritat revelada.
Els escassos i envellits veïns de Sant Sebastià de l'Erm van alegrar-se de saber que jo era la neta de la difunta donya Engràcia i que venia a enclaustrar-me durant sis mesos al vetust casalot heretat -on mai abans no havíem posat els peus- per estudiar unes difícils oposicions. Vaig passar tres dies arrencant teranyines, llençant la roba arnada dels armaris tronats i esventant el tuf de resclosit. M'inquietaven els antics retrats familiars del menjador, però resultaven més terrorífics els buits que deixaven a la paret en despenjar-los. La primera nit en aquell llit que grinyolava vaig passar por, però sabia que m'hi aniria acostumant. Si buscava calma, silenci i recolliment; difícilment podia trobar un lloc millor. No hi havia telèfon ni televisor i per aconseguir cobertura al mòbil calia enfilar-se a un turonet que els avis anomenaven despectivament “la muntanya dels xerraires”.
Vaig encarar la meva taula d'estudi a un finestral que donava a la somorta plaça major, des d'on contemplava la decadència en què havia caigut aquell poble abandonat pels més joves, fins el punt que semblava condemnat a ser engolit de manera imminent per les aigües d'una presa. La Rosalia era l'únic rastre de vida; l'anciana malalta sovint corria i reia com si acabés de fer alguna malifeta, però de vegades, també sense cap motiu, plorava i gemegava amb una desesperació infantil que et trencava el cor. El seu home, en Juanito, es negava en rodó a ingressar-la i mantenia l'aparença de normalitat malgrat els creixents signes de senilitat de la seva dona. Deia que l'internament els trencaria la vida, els allunyaria del poble i de les coses que estimaven. “El que hagi de ser, serà”, afirmava resignat. Juanito tenia una cura extrema per la seva dona: la rentava, li donava el menjar, li ensenyava cada dia el camí de casa i, quan no hi havia altre remei, la drogava amb les pastilles que li havia receptat el metge. Malgrat això, la deixava sola des del matí fins a mitja tarda, mentre ell feinejava al tros. “Si deixo d'anar al camp, també jo em moriré”, advertia. Les veïnes suplien la tasca del marit. Alguns matins treien les cadires al sol i rentaven el cap de la Rosalia com si juguessin a nines; li tallaven els cabells i li reconstruïen el monyo que solia portar abans de la malaltia, però resultava dur veure-la perdre's cada dia pels mateixos carrers, oblidar el nom de les coses i les persones i capficar-se fins a l'obcecació per detalls absurds. L'abandó a que la sotmetia en Juanito em semblava intolerable al principi, però després el vaig veure com un signe de fortalesa, d'acceptació de la vida en tota la seva cruesa. Em recordava a certes tribus d'indis nòmades, que abandonaven al fred de l'hivern els vells que no podien seguir la resta del grup.
Quan la Rosalia va morir, les dones del poble em van venir a buscar per ajudar-les a preparar el cos. Mai no havia tocat un cadàver. La vam despullar i li vam passar una esponja humida. Després la vam vestir i pentinar. Em van fer-li lligar un mocador sota la mandíbula perquè la boca li quedés tancada quan es refredés el cos. També vam lligar-li les mans amb creu damunt del pit. La familiaritat amb què tractàvem aquell cos inert era sorprenent. Fins i tot vam arribar a riure quan un dels braços es resistia a mantenir la posició i una de les dones va dir: “Tossuda fins després de morta!”
Recordo molts detalls d'aquells sis mesos, però ni una paraula del temari de les oposicions, que afortunadament vaig suspendre.

Inspirat en un episodi viscut per Joan i Mavi.

diumenge, 3 de maig del 2009

La dona madura

L'adolescent enamorat secretament d'una dona madura veu indicis de ser correspost en accions banals de l'objecte del seu desig. La mare de bellesa tardoral i serena li somriu a la porta de l'escola on ell acompanya la seva germana petita.
A l'adolescent no li agraden les noies de la seva edat; les troba superficials, capricioses, immadures, inacabades, com nines de plàstic mogudes per unes mans grolleres. En canvi, en les dones madures hi aprecia una sensualitat discreta però torbadora, el magnetisme de la carn exultant després de la maternitat, la naturalitat i la seguretat dels seus gestos. L'adolescent, a més, ha descobert en aquella dona de l'escola una mirada que amaga una insatisfacció, una buidor.
Vencent la timidesa, l'adolescent se les empesca per entaular conversa amb la dona madura. Ella sempre arriba sola, enfila el quatre per quatre sobre la vorera, encén els intermitents, i acompanya el seu fill fins a la porta de l'escola. Abans se n'anava de seguida, però des que el noi li dóna conversa, es queda vora la tanca fins que toca la sirena. De vegades, la conversa s'allarga i es queden sols, incòmodes, davant un pati desert. L'adolescent sap que ella no treballa, que el seu home té una feina important, que gasta molts diners en roba, que acudeix diàriament al gimnàs i dues o tres tardes a la setmana va tota sola al cinema. La dona madura es converteix en una obsessió per a l'adolescent. Un faldilla nova, uns texans cenyits, unes ulleres de sol, tenen en el jove uns efectes devastadors. A les nits, es dedica a imaginar inversemblants i romàntiques continuacions de la seva relació. L'adolescent és cada cop més agosarat. Algunes tardes, la segueix d'amagat fins al cinema i s'asseu dues files darrere d'ella, només pel plaer de sentir les mateixes emocions. La passió pel cinema dóna caliu a les seves converses. Ella se sorprèn que un noi de la seva edat conegui vells actors i pel·lícules tronades.
Una tarda, al cinema, l'adolescent mira de forçar una trobada casual. El jove es deixa veure davant d'ella, però la dona no li diu res. Un cop acabada la pel·lícula, quan ell s'aixeca i es gira, s'adona que ella ja no hi és. L'episodi del cinema el desmoralitza, però unes setmanes més tard, la dona li parla d'una pel·lícula que ell no ha vist i s'ofereix a deixar-li el DVD: “Si vols, passa per casa aquesta tarda”. L'adolescent, eufòric, ho interpreta com una promesa d'amor. Potser la miraran junts. La seva ment es dispara: carícies al sofà, el tacte dels seus llavis molsuts...
Però quan la minyona li diu que la senyora està malalta i li ha deixat un DVD sobre la taula, el món s'ensorra. Ell reclama veure-la, exigeix veure-la. Finalment, apareix al capdamunt de l'escala i baixa teatralment, com una estrella de Hollywood. L'adolescent la contempla amb una fiblada al cor. No sembla malalta, però està nerviosa i s'esforça per esbandir-lo. L'adolescent sap que no es perdonaria marxar d'aquesta manera, sense acabar amb la incertesa que el tortura, així que li confessa el seu amor d'una manera ridícula, atropellada, penosament sincera. La dona madura l'escolta entre afalagada i trista, mentre fa que no amb el cap. Al final, quan cal que ella justifiqui d'alguna manera la seva negació, només repeteix: "Treu-t'ho del cap, treu-t'ho del cap".
L'adolescent, conscient del seu fracàs, s'adona que només li queda persistir en la caiguda, per això li pidola una abraçada. Com que ella ja s'ha posat l'abric perquè fa tard a la perruqueria, el contacte del seu cos no li aporta calidesa ni erotisme. Li sembla que just en el moment de separar-se, ella li ha fet un petó fugaç a la galta, però no n'està segur.


Inspirat en un episodi viscut per J.P.