divendres, 29 d’agost del 2008

El viatge sense fi


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Dedico la recta final de la meva vida a arrencar-me la crosta de turista per assolir la nuesa del viatger. S'han acabat els grans tours planejats al mil·límetre, les visites a toc de pito, els vols transoceànics a paradisos remots on el blau puríssim del mar, la sorra nívia i les palmeres guerxes s'acabaven convertint en un monòton infern. El balanç d'una vida de turisme de catàleg és un insuls poti-poti d'imatges sense pòsit, de pàl·lids records, una escudella barrejada on els pingüins de la Patagònia fugen dels guepards del Serengueti fent equilibris sobre les closques de les tortugues gegants de les Illes Galápagos. Els viatges m'han donat estatus, una falsa aurèola d'intrepidesa i exòtics temes de conversa entre el veïnat. Poca cosa més. Amb la jubilació, i contra tota lògica, vaig veure'm amb cor de sortir a buscar tot el que, mentre jeia en desenes de suites clòniques, anhelava secretament: la incertesa del desconegut, traspassar els límits dels circuits turístics, les vivències capaces de transformar-te, de fer-te madurar, la llibertat de decidir l'itinerari i, qui sap, potser la de no tornar.
No confongueu el meu esperit de rodamón amb la droperia d'un pidolaire. No em trobareu jaient entre cartrons ni aixecant el polze al voral polsegós de les carreteres sinó al volant d'una imponent autocaravana de 12 metres i fabricació americana Damon Intruder (aire condicionat, parabòlica, pantalla de plasma, sofàs de pell i mobiliari de cirerer) adquirida després de malvendre'm, amb gran disgust dels meus incrèduls fills, la casa victoriana de Chelsea; assentada en terreny fangós, tot sigui dit. Fa cinc anys que volto pel món amb la meva segona dona -amb la qual hem pactat no tenir descendència- i només veig els fills i els néts per Nadal. Quan s'acosta el Cap d'Any, encaminem la ruta cap al Regne Unit i aparquem al pati de la casa de camp del meu fill gran, just sota un arbre guarnit amb bombetes de colors. Amb uns pocs dies de forçada convivència a l'any en tenim ben bé prou per fer memòria de les nostres desavinences irreconciliables.
Molts campistes, impressionats per la nostra casa rodant, em prenen per un fatxenda. Estic cansat d'explicar-los que no tinc gaire més -segurament, força menys- que un ciutadà de classe mitjana, però jo ho concentro en 30 metres quadrats sobre rodes. Jo no estiuejo; el meu és un viatge perpetu. La meva baldada esquena no em perdonaria que de vell em tornés un Boy Scout. Segueixo les notícies i miro bones pel·lícules assegut al sofà. Des de l'ordinador portàtil de l'escriptori controlo l'estat de les meves finances. Llegeixo molt i acumulo poc, vet aquí el meu secret.
Viatjo a repèl dels fluxos turístics. Quan els nostres obtusos compatriotes de les tres esses (sol, sexe, sangria) hi van, nosaltres ja en tornem. Tenim una scooter pels recorreguts curts. Ens agraden els establiments fora de temporada. Som sociables; fem amics arreu. A Catalunya, hem gaudit de les sobretaules més llargues de la nostra vida. Ara que s'acosta el turisme de terregada, enfilarem cap al nord. Potser visitarem uns amics de La Provença i al pic de l'estiu ja serem als Alps.
No us puc negar que viure en ruta encomana melancolia, una boirosa sensació de tedi vital; ennui de vivre, que diuen els francesos. Però aquesta dolça tristesa del desarrelat és el sentiment més real que he experimentat mai a la vida. A mesura que cremem kilòmetres, paisatges, coneixences... em vaig convencent que mai no trobarem un lloc on aturar-nos. Potser som l'encarnació d'aquell amarg auguri de Marguerite Yourcenar: “On n'est bien qu'ailleurs”. Només ens queda seguir buscant per sempre més un altre lloc.

A partir de l'experiència dels campistes Pamela i Tom Blake.

dissabte, 2 d’agost del 2008

Por d'estimar


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
El primer animal de la meva vida que vaig matar d'amor va ser una preciosa tortuga. Cal aclarir que només tenia quatre anys (jo, no pas la tortuga), per si això em pot servir d'atenuant. Vaig dirigir vers aquell animaló dòcil i parsimoniós totes les ànsies d'imitació maternal que la canalla habitualment vehicula a través de les nines. Va suportar estoicament que li posés vestidets, collarets i fins i tot bolquers. Sovint, la feia intervenir en els meus contes fantàstics, adjudicant-li el paper de la granota que es convertia en príncep o el d'un monstre del plistocè que cau rendit davant d'un ardit cavaller. A vegades em relliscava de les mans i xocava contra el terra amb un sonor catacloc. Era un animal tan sofert que semblava gairebé indestructible. Fins al dia que em vaig adonar que aquell tuf argilós no acabava de lligar amb les barbies vestides amb gases i lluentons. Així que la vaig introduir a la pica, la vaig ruixar amb sabó de mans i li vaig fregar la closca amb fruïció. Un cop esbandits els núvols de sabó, va aparèixer una bestiola més encarcarada i difunta que un rap congelat.
El canari i el periquito van estirar la pota d'una manera semblant. Primer, m'encantava escoltar-los, però amb el temps, els seus delicats refilets es transformaven en les meves oïdes en llastimoses demandes de llibertat que jo no podia desatendre. La temptació de treure'ls de la gàbia i deixar-los experimentar la llibertat de volar una estona pel menjador acabava guanyant totes les meves prevencions. I vet aquí que aquells organismes fràgils, ingràvids i multicolors emprenien el vol des de les meves mans llibertadores fins a estampar-se violentament contra el vidre de la finestra, on es trencaven el coll i queien fulminats a terra.
Durant l'adolescència, ja refeta de l'experiència de la tortuga i els ocellets, em van regalar un hàmster que va resultar ser una femella embarassada. Va parir sis ratolins microscòpics amb els quals vaig continuar jugant a pares i mares. Fins que un dia vaig tenir la desgràcia de trepitjar-ne un. Veure com aquell animaló indefens treia sang per la boca em va causar una commoció terrible. Afortunadament, després d'una convalescència entre cotons dins d'una capsa de sabates, el ratolí va reviscolar miraculosament. L'Sky, el ratolinet retornat de la mort, em mirava amb uns ulls foscos i entenimentats. De seguida es va convertir en el meu preferit, fins al punt que vaig anar regalant als amics tota la resta de hàmsters, la mare inclosa. Ens vam fer inseparables. L'Sky es passejava pels meus apunts de matemàtiques amb cara de saber resoldre les equacions. S'esmunyia per dins de les mànigues en busca d'escalfor i s'enfilava fins al meu cor per escoltar els batecs que li devien recordar els de la seva mare. Cada cop em feia més pena que la vida de l'Sky es reduís a la seva remigrada gàbia, amb aquella nòria estúpida on feia kilòmetres sense moure's de lloc. Al marge de les passejades per la geografia del meu cos, de vegades li preparava alguna petita excursió. I així va ser com la maledicció va tornar a fer-se tristament present. Mentre saltironejava alegrement pel terrat de casa, l'Sky va desaparèixer per un desaigüe. No vaig aconseguir rescatar-lo d'aquell forat tenebrós. El ratolinet, menys espavilat que en Jerry dels dibuixos animats, no va poder o no va saber pujar per l'escala de filferro que li vaig col·locar durant setmanes a la boca del desguàs.
Aquestes experiències no només han condicionat el meu tracte amb els animals. A vegades penso que també han influït en la meva relació amb les persones. No puc evitar de pensar que si estimo massa algú, li acabaré fent mal.

A partir del testimoni de Montse Ferrer.