L'oncle de les golfes

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Pels meus records infantils més reculats s'hi passeja, just abans d'anar a dormir, gairebé confós amb els somnis, un home cepat, coix i sense nom que apareixia del no res per fer-me jugar. Quan vaig néixer, l'any 43, feia cinc anys que l'oncle Joan s'amagava a les golfes de casa. De dia romania silenciós, invisible, matant les hores elaborant peces d'artesania. Els vespres, en companyia dels pares, xiuxiuejava i enganxava l'orella a Radio Pirenaica. Quan jo començava a encadenar aquell reguitzell de perquès dels nens impertinents i curiosos, l'oncle va marxar. Temien que l'ús de raó que m'havia de permetre entendre la seva situació també propiciés una fatal indiscreció infantil. Tots sabien que es jugava el presidi o l'afusellament. La vida clandestina de l'oncle a les golfes era un secret molt ben guardat, inaccessible a la branca de la família afí al bàndol franquista, a veïns i bons amics de tracte diari. Però viure tants anys amagat no deixava de ser una manera de morir a poc a poc.
L'oncle Joan hauria travessat la ratlla de l'exili l'any 39, seguint les llargues corrues d'exiliats, si el seu escamot de soldats vençuts i famolencs no hagués tingut, a les acaballes de la guerra, una topada amb els feixistes al bosc de La Pobla de Lillet. Durant l'intercanvi de trets, que va deixar un mort de la banda dels nacionals, l'oncle va ser malferit en una cama. Va passar uns dies emboscat fins que el fill del barber del poble el va trobar gairebé moribund. Va tenir sort de caure en mans republicanes. Diuen que la majoria dels barbers d'aquella època eren d'esquerres. La família del barber el va curar i alimentar, i van fer avisar la família. La meva mare, exhibint documentació falsificada amb la foto del pare, va anar a buscar l'oncle i, amb una sang freda elogiada mil cops a les sobretaules familiars, va creuar amb ell tots els controls fins a portar-lo al refugi segur de les golfes.
Barcelona era només una escala necessària per emprendre un exili ajornat durant massa anys. Però l'anonimat de la gran ciutat li va obrir noves perspectives. El món no s'havia aturat mentre ell s'amagava com una rata. Va retrobar un contractista d'obres de Bescanó que li va procurar nova identitat i li va oferir feina. Els primers anys es refugiava a les obres, però va anar prosperant amb l'embranzida de la construcció. Es va casar amb una bonica mulata dominicana, educada al Liceu Francès de Barcelona, i es va convertir en un reputat mestre d'obres a Santa Coloma de Gramenet. A mitjans dels 50, amb uns viatges amb tren que eren tota una aventura pels més joves de la família, ja ens atrevíem a visitar-lo.
Mentre algun guàrdia civil encara ens preguntava amb malícia pel seu parador, resulta que l'oncle Joan viva tranquil·lament a Barcelona, convertit en un respectat ciutadà que “el día de la exaltación al trabajo de 1955” rebia de mans de José Solís Ruiz, un capitost del franquisme conegut com “la sonrisa del régimen”, el títol de millor paleta d'Espanya. Encara conservo les medalles dels “premios de albañilería” que li va atorgar el franquisme, amb una bandera “rojigualda” que s'ha descolorit fins al punt que, si no fos per la inscripció, podria fer-se passar per una vella condecoració republicana.
L'oncle ens va donar una darrera mostra de coratge. Quan va patir l'infart, no va voler que avisessin ningú i es va estirar al llit amb la dolorosa acceptació que havia arribat la seva hora. La tia guarda una devoció exemplar a la memòria del seu home. Durant 40 anys, no ha gosat tocar els seus estris d'afaitar de la lleixa del lavabo: una maquineta, una brotxa resseca i una ampolla de Floïd.

Basat en els records d’Alfons i Lluís Mateu, nebots de Joan Mateu.

A casa teva o a la meva?

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

No us podeu imaginar quants quilòmetres de barra havia de recórrer, quant d'ingeni havia de malbaratar, quants gintònics i mirades de commiseració m'havia d'empassar abans no aconseguia endur-me al llit una dona prou comestible per matar el cuc. Passada la barrera dels quaranta, sol i gairebé de dol, desenganyat de l'amor i militant radical de les relacions esporàdiques sense compromís, totes aquestes maniobres d'aproximació em feien una mandra tan descomunal que sovint un got de wisky de malta i una bona novel·la es convertien en la passió més ardent de les meves nits de dissabte. Com que mai no he tingut estómac per recórrer a les meuques (ni prou diners per a les senyoretes de companyia amb datàfon incorporat), he trobat un mètode postmodern, energèticament sostenible, lleugerament arriscat però directe i efectiu: el xat.
No és que hagi substituït les dones de carn i os per les nines virtuals, sinó que la xarxa d'Internet m'estalvia la feixuga maniobra d'aproximació o, si més no, em permet superar-la acomodat davant de l'ordinador.
A Internet, ja se sap, una rossa de bandera pot amagar la identitat d'un descarregador de molls transvestit. Cal separar el gra de la palla. A poc a poc, he anat polint les meves tàctiques. He après a descartar la jovenalla, els tafaners, les escalfabraguetes, les reprimides, les monges, i a descobrir, entre el poti-poti de nicks de cada xat, els meus objectius predilectes: les dones malcasades, les burgesetes avorrides, les atrevides, les lúbriques, les vicioses. Quedaríeu parats de la quantitat de dones que busquen mascles per Internet. A xats com Ozú, amb canals tan explícits com “casats infidels”, he tingut bona caça. Sóc un expert a llegir entre línies, a treure informació del que m'expliquen i del que m'amaguen, a reconduir les converses cap als viaranys del sexe sense caure en la grolleria. En les meves èpoques més desesperades, he arribat a mantenir cinc converses alhora amb cinc finestres obertes en pantalla. El meu objectiu és clar: abandonar el món virtual i aconseguir una cita. El primer detall de confiança és que et passin un correu electrònic per establir contactes al marge del xat. El segon és un telèfon. No hi ha res més sensual que sentir la veu i imaginar el físic d'una dona desconeguda que aviat podria ser teva. L'intercanvi de fotos sol ser el preludi de la cita crucial, tot i que sempre pots caure en un parany.
No m'he escapat del ridícul, com quan una colla de brètols es van fer passar per una lliberal dependenta separada d'El Corte Inglés que no va comparèixer a la cita. Després, vaig rebre un mail insultant amb tot de fotos adjuntes on apareixia estúpidament ansiós esperant a la terrassa del Zurich.
Les sorpreses no són sempre desagradables. Un dia vaig fer 700 quilòmetres per trobar-me directament a l'habitació d'un hotel amb una nina de 25 anys que tenia problemes amb el xicot. Aquell cap de setmana amb l'Eva va ser tan memorable que vam decidir no repetir-lo. Unes setmanes més tard, al mateix xat on vam contactar, va aparèixer un nick molt semblant al seu. Vaig deduir que l'Eva buscava noves cites. La vaig atacar però ella es resistia a desemmascarar-se. Al final, alguns detalls sospitosos li van fer confessar que era la companya de feina de l'Eva. Li havia parlat molt bé de mi. Vam concertar una cita que amagava una nova sorpresa: es tractava de la mare de l'Eva, sense res a envejar a la filla malgrat els seus 45 anys. Vaig pensar que havia estat el conillet d'Índies de dues dones amb una estranya relació. Potser la filla tastava abans els homes de la mare; no m'agradaria pensar que li passava les sobralles.

Basat en les experiències de Josep P.

L'èpica del fracàs

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
El 8 de març de 2005, en un hotel de Londres, vaig rebre una lliçó dolorosa però memorable sobre l'èpica del fracàs. Aquell vespre s'enfrontaven el Chelsea i el Barça en els octaus de final de la Lliga de Campions. Havíem volat amb Ryanair fins a Londres, sense entrades, i després de quatre dies de turisme gregari amb uns ridículs cartells de “Buy tickets Chelsea-Barça” enganxats a l'esquena, ens vam resignar a veure el transcendental matx des del bar-restaurant de l'hotel.
El Chelsea era el penúltim caprici d'un multimilionari rus, un club que s'havia venut l'ànima per formar un equip a cop de talonari. El seu entrenador era la bèstia negra del barcelonisme: un personatge vanitós, prepotent i despectiu que havia traït els principis cruiffistes que havia mamat a can Barça. S'enfrontaven dues maneres de veure el futbol. I qui sap si també dues maneres de veure la vida. El Barça tenia estil, estètica, màgia. El Chelsea tenia empenta, esperit de sacrifici, disciplina. L'art contra la força. La imaginació contra el múscul.
Ja des dels primers minuts del partit vaig tenir un amarg pressentiment. Un noble boxador fidel als principis del Marquès de Queensberry no té cap possibilitat davant d'un pinxo de barriada bregat en mil batusses. A la mínima que els barcelonistes erraven les seves mil·limètriques combinacions, els corpulents migcampistes del Chelsea se'ls abraonaven amb atacs afuats i profunds com una ganivetada. Xavi va relliscar enmig dels seus hipnòtics passos de saló i el Barça va rebre la primera ferida. Però més dolorós que el gol, van ser els forassenyats crits d'alegria d'una mena de hooligan envellit assegut en un racó de la sala. La discreció que l'havia fet passar inadvertit fins llavors derivava ara en una erupció de gesticulacions eufòriques i cridòria simiesca. El segon gol li va fer vessar mitja gerra de cervesa mentre ens dedicava un brindis foteta. La seva esposa, sempre d'esquena a la pantalla, somreia forçadament amb un rictus de patetisme. El tercer gol del Chelsea, al minut 18 del partit, el va fer posar dempeus. La dona, avergonyida, el va estirar de la màniga. Quan ell alçava la mà per alliberar-se, la dona va fer el gest de cobrir-se la cara, com si estigués avesada a rebre trompades d'aquell bordegàs. Ell, però, no la va pegar. Va caminar vacil·lant fins a la nostra taula i em va tustar l'espatlla com si ens donés el condol. Vaig voler aixecar-me, trencar-li la gerra a la cara i rebentar-li a cosses aquella panxa botida de cervesa. Us juro que l'hagués matat allà mateix, sense cap pietat. Però no vaig fer res.
No ens vam engrescar gaire amb l'intent de remuntada del Barça. Ni tan sols amb aquell segon gol que empatava l'eliminatòria. La derrota ja ens corria per les venes. Com un púgil sonat, només esperàvem el cop definitiu. I a fe que va arribar. Però aquell quart gol del Chelsea no va fer explotar l'energumen. Restava entresuat, envermellit i immòbil. La borratxera l'havia deixat molt tocat. Es va aixecar pesadament abans d'acabar i, fent tentines, ajudat per la dona, va caminar fins a recepció. Llavors ho vaig entendre: duia la mà aferrada al cor. Ella semblava espantada. El recepcionista, neguitós, parlava per telèfon mentre donava indicacions a l'esposa. Li descordaven la camisa i el ventaven. Mentre els companys, aliens a l'incident, es retiraven capcots a les habitacions, jo em vaig arrepapar en un sofà disposat a paladejar l'espectacle. Vaig contemplar els seus esbufecs i el pànic dibuixat als seus ulls fins que se'l va endur una ambulància. Me'n vaig anar a dormir sense cap remordiment. Em vaig llevar amb ressaca de derrota i d'assassinat.

Basat en una experiència de Josep Miquel P.

Papa, què és la màfia?

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Em va despertar la frenada. El papa havia deixat anar el volant de la furgoneta i aixecava les mans enlaire. La mama m'esclafava la cara contra el seu pit i repetia fluixet: “ai que ens mataran a tots”. El cor li anava a tot màquina. Uns homes amb màscares negres amb uns forats pels ulls van sortir de la foscor i ens van envoltar apuntant-nos amb llanternes i metralletes. Arribàvem a l'hotel (la “masseria”, que en deien ells) després de sopar a Palerm. Jo trobava que aquell hotel era el més sensacional de les nostres vacances a Sicília: jugàvem a prínceps i princeses corrent per passadissos solitaris, grans biblioteques i habitacions senyorials; saltàvem sobre uns sofàs tous com llits elàstics i teníem per a nosaltres sols una piscina amb trampolí enmig d'arbres antics i flors de tots colors. La mare deia que aquell casalot solitari perdut enmig de les muntanyes pelades li feia mala espina. No podia dir que fos lleig, és clar, però trobava estrany que en ple mes d'agost només hi hagués tres habitacions ocupades i que les criades marxessin a la nit deixant les portes obertes. No va voler visitar Corleone, el poble del costat.
Un d'aquells homes emmascarats va picar amb l'arma a la finestra del papa i li va ensenyar un carnet amb un escut d'or. “Carabinieri”, va dir. Després, el papa va baixar la finestra i li va ensenyar el seu carnet. El papa li va dir a la mare que no patís, que eren policies. Tot i que jo no estava gens espantada, el papa em va dir que no tingués por, que aquells homes eren dels bons, que només volien mirar si els dolents s'amagaven a l'hotel. Jo no entenia que els bons es tapessin la cara. El papa em va dir que eren com una mena de superherois i que ningú podia descobrir els seus poders especials. L'aparcament i el jardí eren plens d'emmascarats. En vaig comptar més de trenta. Les pampallugues dels cotxes de policia i les llanternes enfocant amunt i avall semblaven una discoteca. Els emmascarats van canviar les metralletes per pistoles i ens van fer esperar a la porta de l'habitació mentre ho regiraven tot. La mare va dir que s'havien descuidat de mirar sota el llit. Les pistoles semblaven de plàstic. El pare em va dir que, normalment, les pistoles de veritat semblen de mentida i les de mentida semblen de veritat.
El superheroi que manava, que era alt i gros com un gegant, se'm va acostar i es va destapar la boca per ensenyar-me que reia. Em va explicar que tenia una “bambina” de la meva edat. També em va dir que Sicília era una illa molt “bella” però que hi havia “gente brutta”.
La mare volia marxar de l'hotel de seguida però el papa va dir que enlloc podíem estar més segurs. La segona nit érem completament sols. Totes les portes, menys la de la nostra habitació, continuaven obertes. Les cambreres no deien ni una paraula. Damunt d'una taula del menjador van preparar tres plats de menjar tapats amb plàstics. El pare deia que quan es fes fosc potser algú sortiria del seu cau de les muntanyes i se'ls menjaria. Aquella nit, la mare va somniar que un home dolent es passejava pel casalot, es prenia el sopar fred, llegia al sofà de la biblioteca i s'estirava a dormir sota el nostre llit.
La mestressa de l'hotel no era una princesa, sinó una baronessa. Només vam veure el seu fill, que cada matí venia en moto des de Palerm. No sabia res de la visita dels “carabinieri”. El pare trobava increïble que els propietaris no sabessin que els seus clients havien estat rebuts a punta de pistola per un exèrcit de policies. El propietari va cridar el jardiner, que també feia de vigilant nocturn. Tampoc no sabia res, però va aclarir que allà tots tenien un son molt profund.

Basat en l'experiència a Sicília de la Júlia, de 7 anys.